De descobrimsantmarti.org

Contingut 1 Fitxa 2 Descripció 3 Informació complementària 4 Fonts d'informació 5 Bibliografia

Fitxa

Descripció

Les creus de terme que assenyalaven els límits dels termes parroquials van ser un costum introduït al segle XIV. La divisió del territori en municipis al segle XVIII les va respectar, però els va treure protagonisme. El geògraf i historiador Francesc Carreras Candi en relaciona a Barcelona onze d'antigues, que van anar desapareixent. Algunes han conservat el seu record en el nom dels carrers, com és el cas de la Creu dels Molers, al Poble Sec, i de la Creu Coberta, a Hostafrancs. La història del Creu de Sant Martí és enrevessada. Trobem documentat que el 1344 n'existia una en un dels camins d'entrada a Barcelona des del Vallès, a prop del coll de la Celada. Francesc Carreras Candi creu que va ser la que van traslladar a prop de l’església de Sant Martí de Provençals; però segons el també historiador Agustí Duran i Sanpere es tracta de dues creus diferents, ja que afirma que la del Coll de la Celada va ser destruïda durant la Guerra de Successió. Tingui la raó l'un o l'altre, tots dos coincideixen a assenyalar que la Creu de Sant Martí va ser refeta el 1589, i així va arribar als temps moderns. Una publicació del principi del segle XX evocava amb melangia que era l'única creu de terme del Pla de Barcelona que havia resistit el pas del temps, ja que la Creu Coberta, que marcava el camí d'entrada des del Llobregat, havia estat derruïda. La de Sant Martí es trobava enmig dels camps de la Sagrera, però el creixement fabril va provocar-ne el trasllat a prop de la Torre del Fang, al carrer del Clot, cantonada amb el d'Espronceda. L'any 1912 se'n va fer una còpia per conservar l'original en el museu creat al Parc de la Ciutadella, però va ser destruïda durant la Guerra Civil, i l'original del museu es va perdre durant el trasllat de les peces al nou Museu Nacional d'Art de Catalunya, a Montjuïc. En algun moment de la postguerra va fer-se'n una reproducció; cal suposar que basant-se en fotografies, per posar-la al final del carrer de Guipúscoa, on acaba el terme municipal de Barcelona. Posteriorment, es van aixecar noves creus de terme per raons més aviat sentimentals. Algunes van ser destruïdes durant la Guerra Civil i reconstruïdes, com és el cas de Sant Martí, a la postguerra. Curiosament, al mateix carrer d'Extremadura, cap a la Gran Via, es troba la creu de terme de Sant Adrià, posada a la banda de Barcelona. >>(ArtPúblic: Jaume Fabre, Josep M. Huertas)

Informació complementària

La pràctica de senyalar en el territori d’una ciutat mitjançant unes fites o termes és molt antiga. Grecs i romans ja la utilitzaven. Terminus era el nom d’una antiga divinitat romana que protegia el territori. El terme era una representació del límit. Generalment consistia en un solc de pedra que moltes vegades acabava en el bust d’una divinitat clàssica. D’ençà del Renaixement, amb el desenvolupament dels projectes de jardins, els termes, a la manera clàssica, van tornar a aparèixer als jardins amb la funció de delimitar els camins. Són famosos els que Nicolas Poussin va crear per al Jardí de Versalles.

Amb el cristianisme, la pràctica de delimitar el territori amb algun signe va continuar, però en aquest cas la representació dels déus fou substituïda pel signe per excel·lència del cristianisme: la creu.

La creu és un símbol universal que representa l’Arbre de la Vida. Com a emblema gràfic ha estat utilitzat arreu del món. Diversos ordes de cavalleria lluïen com a emblema alguna versió de la creu. Modernament l’organització d’ajuda humanitària Creu Roja pren també la creu com a símbol propi. (>>Art Puúblic)-

Fonts d'informació

ArtPúblic: Pàgina web de l'Ajuntament de Barcelona. Urbanisme http://w10.bcn.es/APPS/gmocataleg_monum/CambiaIdiomaAc.do?idioma=ca&pagina=welcome

Bibliografia

Carreras Candi, Francesch. La ciutat de Barcelona. Editorial Alberto Martín, Barcelona 1916 (Geografia General de Catalunya), p. 411, 959.

Curet, Francesc. Visions barcelonines: Muralles enllà. Dalmau y Jover, Barcelona 1956, p. 15. Durán i Sanpere, Agustí. Barcelona i la seva història. Vol. I. Editorial Curial, Barcelona 1973, p. 616-617.

Freixa, Josep. Història de Sant Martí de Provençals. Foment Martinenc, Barcelona 1982, p. 71.

Barcelona a la vista (Barcelona) Vol. 1, quadern n. 12.